Todos y cada uno disfrutarían de sus vacaciones. ¿Por qué entonces yo no habría de disfrutar de unas también? Trabajaba duro, había manejado ya varios proyectos de vital importancia para el avance de los negocios en los que se embarcaba la empresa; meses, días, horas frente a mi escritorio, seleccionando candidatos, revisando solicitudes, asignando proyectos y asegurándome de que cada proveedor de servicios recibiera su pago sin demoras.
¿Cómo era posible entonces que los demás estuviesen empacando sus trajes de baño o sus botas de nieve cuando yo sudaba excesivamente bajo el traje de corte inglés? Yo, que preparaba el café de la mañana y la tarde, que contestaba todas las llamadas que Gutiérrez y Amingorena no querían atender, que lidiaba con los asuntos desagradables entre proveedores y clientes, ¿no habría vacaciones para mí?
Veía como cada empleado entraba en la oficina de Vargas y salía triunfante, sonriendo, pensando en las vacaciones que acababa de ganarse. Sabía que debía tomar coraje y entrar a esa oficina yo también a arrebatar mis vacaciones de las manos de quien también tendría el derecho de negármelas. Y lo hice. Y aquí estoy. Disfrutando de una oficina vacía.
Las palabras de Vargas resonaban aún en mi cabeza: "No, Juancito. Lamentablemente tu viajecito a la costa no podrá ser. Por el momento necesito que alguien cuide del fuerte, ¿sabes?". Fui débil. Pero mi debilidad nada tiene que ver con que yo esté aún aquí. Si hubiese estado aunque sea medio paso delante de Vargas… Si hubiese sabido que existía una clave mágica para ganarme mi estadía en la costa por unos días... Me pregunto qué tan placentero hubiese sido estar en la playa, habiéndome ganado la empatía de Vargas del mismo modo en el que se la habían ganado los demás: informándole que trabajaría desde la playa durante mi escapadita a la costa. | Tots i cadascun gaudirien de les seves vacances. Llavors, per què jo no hauria també de gaudir-ne d'unes? Treballava dur, havia dut a terme ja diversos projectes de vital importància per a l'avenç dels negocis en els quals s'embarcava l'empresa; mesos, dies, hores davant el meu escriptori, seleccionant candidats, revisant sol·licituds, assignant projectes i assegurant-me que cada proveïdor de serveis rebés el seu pagament sense demores. Com era possible doncs que la resta estigués empacant els seus vestits de bany o les seves botes de neu quan jo suava excessivament sota el vestit del Corte Inglés? Jo, que preparava el cafè del matí i de la tarda, que contestava totes les trucades que Gutiérrez i Amingorena no volien atendre, que lidiava amb els afers desagradables entre proveïdors i clients, no hi havia vacances per a mi? Veia com cada empleat entrava a l'oficina de Vargas i sortia triomfant, somrient, pensant en els vacances que acabava de guanyar-se. Sabia que havia de tenir coratge i entrar a aquella oficina jo també a arrabassar les meves vacances de les mans de qui també tindria el dret de negar-me-les. I ho vaig fer. I aquí hi sóc. Gaudint d'una oficina buida. Les paraules de Vargas ressonaven encara al meu cap: "No, Juancito. Lamentablement el teu viatget a la costa no podrà ser. De moment necessito que algú tingui cura del fort, saps?". Vaig ser dèbil. Però la meva debilitat res té a veure amb què jo hi sigui encara aquí. Si hagués estat ni tan sols mig pas davant de Vargas... Si hagués sabut que existia una clau màgica per guanyar-me la meva estada a la costa per uns dies... Em pregunto com hagués estat d'agradable ser a la platja, havent-me guanyat l'empatia de Vargas de la mateixa manera com se l'havien guanyat els altres: informant-lo que treballaria des de la platja durant la meva escapadeta a la costa. |