Vivim en un dels diminuts pisos d’un complex d’apartaments que dona refugi a diverses famílies de classe mitjana. No obstant, el nombre de membres de la família Felis domestica que s’han encapritxat amb el nostre edifici bé podria superar el d’Homo sapiens. Perquè aquests quadrúpedes d’ungles retràctils, que poden presumir dels seus cosins campestres ―lleons, tigres, linxs i ocelots―, no tenen por de ningú del veïnat. L’increment de població felina amb set vides a les arpes molesta tothom, però també funciona a manera d’interludi humorístic per a molts.

Aquests gats de la nostra avinguda tenen les seves pròpies demarcacions estrictes del territori. Els caçadors de ratolins de la planta baixa, el primer i el segon pis no surten dels seus nivells, excepte per fer incursions afamades a les cuines, més enllà de les línies de control. El terrat està reservat exclusivament per als joves i, de tant en tant, l’utilitzen els aristòcrates de l’antigament anomenat Siam per llepar-se el cos i prendre el sol. Alguns dels mascles sense castrar troben racons acollidors per fer-hi un son ronc en llocs on no hi caben ni quatre gats, com la garita del vigilant, on potser s’hi hauran trobat el pobre home pentinant gats. Déu ha obsequiat aquests gats amb dos aparells fonadors, un per roncar i l’altre per miolar, i alguns d’aquests sopranos felins de la nostra localitat no deixen que els residents agafin el son amb les orquestres nocturnes que fan sonar en ocasions especials.

Alguns inquilins que volen mantenir-ho tot net i polit estan com el gat i el gos amb els gats de color gris que els ho embruten tot. Els més bel·ligerants estan convençuts que se’ls hauria de fer marxar amb la cua entre les cames. Però els pacifistes esperen indecisos a treure’n una conclusió, no fos cas que els donessin gat per llebre. Bé, no sabem a qui demanaran que posi el cascavell al gat!