Who cast that first fateful tomato that started the La Tomatina revolution? The reality is no one knows. Maybe it was an anti-Franco rebellion, or a carnival that got out of hand. According to the most popular version of the story, during the 1945 festival of Los Gigantes (a giant paper mâché puppet parade), locals were looking to stage a brawl to get some attention. They happened upon a vegetable cart nearby and started hurling ripe tomatoes. Innocent onlookers got involved until the scene escalated into a massive melee of flying fruit. The instigators had to repay the tomato vendors, but that didn't stop the recurrence of more tomato fights—and the birth of a new tradition.
Fearful of an unruly escalation, authorities enacted, relaxed, and then reinstated a series of bans in the 1950s. In 1951, locals who defied the law were imprisoned until public outcry called for their release. The most famous effrontery to the tomato bans happened in 1957 when proponents held a mock tomato funeral complete with a coffin and procession. After 1957, the local government decided to roll with the punches, set a few rules in place, and embraced the wacky tradition.
Though the tomatoes take center stage, a week of festivities lead up to the final showdown. It's a celebration of Buñol's patron saints, the Virgin Mary and St. Louis Bertrand, with street parades, music, and fireworks in joyous Spanish fashion. To build up your strength for the impending brawl, an epic paella is served on the eve of the battle, showcasing an iconic Valencian dish of rice, seafood, saffron, and olive oil.
Today, this unfettered festival has some measure of order. Organizers have gone so far as to cultivate a special variety of unpalatable tomatoes just for the annual event. Festivities kick off around 10 a.m. when participants race to grab a ham fixed atop a greasy pole. Onlookers hose the scramblers with water while singing and dancing in the streets. When the church bell strikes noon, trucks packed with tomatoes roll into town, while chants of "To-ma-te, to-ma-te!" reach a crescendo.
Then, with the firing of a water cannon, the main event begins. That's the green light for crushing and launching tomatoes in all-out attacks against fellow participants. Long distance tomato lobbers, point-blank assassins, and medium range hook shots. Whatever your technique, by the time it's over, you will look (and feel) quite different. Nearly an hour later, tomato-soaked bombers are left to play in a sea of squishy street salsa with little left resembling a tomato to be found. A second cannon shot signals the end of the battle. | Qui va llançar aquell primer tomàquet fatídic que va iniciar la revolució de la Tomatina? El cert és que ningú no ho sap. Potser va ser una rebel·lió anti Franco o un carnaval del qual es va perdre el control. Segons la versió més popular de la història, durant el festival de Los Gigantes (desfilada de titelles gegants de paper maixé) de1945, els locals estaven mirant d’organitzar una baralla per tal de cridar una mica l'atenció. Van ensopegar amb un carro de verdures i van començar a llançar tomàquets madurs. Alguns espectadors innocents s'hi van involucrar fins que l'escena va esdevenir una topada massiva de fruita volant. Els instigadors van haver de pagar els venedors dels tomàquets, però això no va impedir la repetició de baralles de tomàquets i el naixement d'una nova tradició. Temorosos d'una escalada rebel, les autoritats van promulgar, relaxar i més tard restaurar una sèrie de prohibicions en la dècada de 1950. El 1951 els veïns que van desafiar la llei van ser empresonats fins que la pressió de la protesta pública va aconseguir el seu alliberament. La burla més famosa a les prohibicions de les lluites de tomàquets es va produir el 1957, quan els seus partidaris van celebrar un simulacre de funeral per al tomàquet, fins i tot amb taüt i processó. Després de 1957 el govern local va decidir agafar el bou per les banyes, va establir unes quantes regles i va emparar l’excèntrica tradició. Tot i que els tomàquets en són els protagonistes, les festivitats que condueixen a l'enfrontament final duren una setmana. És una celebració dels patrons de Buñol, la Mare de Déu i Sant Lluís Bertrand, amb desfilades, música i focs d’artifici a la manera alegre dels espanyols. Per tal d’enfortir-se per a la batussa imminent, la vigília de la batalla se serveix una paella, emblemàtic plat valencià d'arròs, marisc, safrà i oli d'oliva, de dimensions èpiques. Avui dia aquesta festa sense restriccions ha assolit un cert grau d'ordre. Els organitzadors han arribat fins i tot a conrear una varietat especial de tomàquet de sabor desagradable només per a l'esdeveniment anual. Les festivitats comencen a les 10 del matí, quan els participants prenen part en una cursa per apoderar-se d’un pernil enganxat damunt d'una cucanya. Els espectadors ruixen els contrincants amb una mànega tot cantant i ballant pel carrer. Quan la campana de l'església toca les dotze del migdia, camions plens de tomàquets entren a la ciutat al càntic« in crescendo» de «¡To-ma-te, to-ma-te!». Aleshores, amb el tret d'un canó d'aigua, comença l'esdeveniment principal. Aquest tret dóna via lliure per esclafar i llançar tomàquets en una guerra sense quarter contra la resta de participants. Tomàquets llançats a grans distàncies, assassins a boca de canó i ganxos d’abast mitjà. Sigui quina sigui la teva tècnica, quan tot s’hagi acabat tindràs una aparença (i et sentiràs) molt diferent. Gairebé una hora després, els bombarders amarats de tomàquet continuen la lluita en un mar de salsa de carrer pastosa i molt poc semblant als tomàquets. Una segona canonada assenyala el final de la batalla. |